Després de madurar va viatjar fins a Barcelona, on es va passar força temps en una tocineria del Mercat de St Antoni.
Tenia ganes de viatjar però els dies passaven i ell restava penjat veient passar velletes amb carrets de la compra cada cop més lleugers.
Un dia una senyora es va decidir a comprar-lo. Però en comptes de posar-lo a la nevera com ell esperava el va introduir en una capsa fosca entre altres companys que res tenien a veure amb els de la tocineria: un vestit, uns pastissets de Nadal i un llibre en català.
De cop va fer molt molt fred i quasi no hi havia oxigen, però això a ell poc li importava.
Va sentir molts lladrucs i de sobte la obscuritat es va trencar...va començar a veure persones, però eren molt diferents de les que havia conegut abans d'entrar a la capsa fosca. Eren més menudetes, amb els ulls rasgats i no somreien gens.
Va passar segons, minuts, hores...fins que el van posar en un lloc on feia molta molta calor...de sobte va veure unes flames i ja no té consciència de res més...
Mama, el formatge també m'agrada. T'estimo!
1 comentari:
Desde Barcelona, Dolors y yo te acompañamos en el sentimiento.
Bien mirado, puedes hacer una leve variación de carnavales y proceder al entierro del jamón en vez del ya muy coonocido entierro de la sardina. Pídeles los restos a esos hijos de...el sol naciente, y da cumplida cuenta de los últimos deseos del finado.
Requiescat in pacem.
PD: Raritos-raritos esos nipones, no? Quemar un jabugo. Cuando recojas los restos diles que pretendes deshacer en ácido sulfúrico un buen filete de Kobe, a ver si cambian la expresión de la cara. Y que en Barcelona enterramos vivos a los salvajes que queman jamones. A ver si por un azar dejan de venir a colapsar la Sagrada Familia.
Publica un comentari a l'entrada