Coneixia Hiroshima només per dues coses, la que tots teniu en ment i per la magnífica pel·lícula d'Alain Resnais, "Hiroshima mon amour". Guerra i amor, dos conceptes ben contradictoris.
Hiroshima em va trasbalsar.
Només arribar al centre et trobes amb la cúpula Genbaku, edifici en runes que han deixat com a testimoni de la tragèdia.
Visitar el museu de la bomba atòmica pot arribar a ser una experiència bastant dura.
La primera part del museu et posa en context històric. Que va passar abans, durant i després de la bomba. Malgrat la meva ignorància diria que és prou objectiu i mesurat, donades les circumstàncies.
Però la segona part, els efectes que va tenir sobre la gent d'Hiroshima, pot ferir la sensibilitat fins i tot de les pells més dures.
El rellotge parat a les 8:15, l'hora exacta que va succeir, té l'efecte de congelar el temps i transportar-te a aquell fatídic dia.
Pluja negra en una paret blanca. Persianes de ferro doblades per la ona expansiva. Ampolles de vidre desfetes. Roba carbonitzada. Cabells caiguts. Una escala, d'esglaons blancs amb una ombra negra: el lloc on estava una persona.
En sortir em vaig preguntar si realment calia mostrar tots aquells horrors. Encara no ho tinc del tot clar, però de ben segur recordaré Hiroshima.
1 comentari:
Estoy de acuerdo con Silvia en cuanto a que en ocasiones la cantidad de informacion o ser tan explicito a veces no es necesario. Pero no lo es para ti, que eres sensible a lo que sucede, hay gente que necesita ponerse en primera persona para darse cuenta de los hechos. Quiero creer que es por esto que se hace y no por toda aquella multitud que desea conocer lo mas mezquino de nuestra sociedad buscando el morbo. Tambien dicen que conciencian para evitar que suceda algo asi de nuevo, pero no se dice que "el hombre es el unico ser que tropieza dos veces..."
Publica un comentari a l'entrada