El Kinkaku-ji, temple daurat, és un dels monuments més fotografiats del Japó. La seva bellesa és encisadora, facis d'on facis la fotografia sempre queda com una postal. Malgrat això, prefereixo altres temples, menys poblats de turistes i més tranquils.
6 comentaris:
Hola sílvia!!
Et repeteixo un cop més que cada foto que ens envies em sorpren més. Jo també prefereixo els llocs amb menys turistes perquè amb tanta gent es perd l'encant com és el cas de la nostra "estimada" BCN. Poso estimada entre cometes perquè per mi està deixant de ser-ho. Soroll, bruticia, turistes per tot arreu, poc respecte pels veïns, rambles plenes de gent,... ves que hi farem: l'efecte "companyia de baix cost"
Fins aviat,
Dolors
Vaya, parece que al final seremos multitud quines coincidamos en esto. Dolors y yo incluso hacemos vacaciones fuera de temporada para evitar tanto "guiri" suelto, o acabamos yendo a lugares algo apartadillos de las rutas turísticas tradicionales. Las experiencias de Praga y Florencia ya nos dejaron saturados de turistas para varios años, y al final lo que más nos acaba gustando son pueblos perdidos por ahí con 4 turistas mal contados.
Aunque quizá en el templo este haría gustoso una excepción. Por la foto parece una preciosidad.
El Kinkakuji és un "must" de Kyoto. T'ho pots prendre amb bon humor i decidir que "els turistes japonesos també són una cosa típica de Japó". Perquè al Kinkakuji estan a la seva salsa. Em costa imaginar un altre lloc del món on es disparin tantes fotos per minut i metre quadrat.
Reflexió a banda és la que fan la dolors i l'edu. Jo ho he estat pensant aquest viatge i em sembla difícil resoldre la paradoxa del turista que no vol veure turistes. Vull dir que nosaltres ja som part de la "contaminació". Suposo que saber evitar aquest problema ens dóna una de les claus per ser menys turistes i més viatgers.
Bon dia a tots,
doncs és ven cert el que dius que és una paradoxa això del turista que no vol veure turistes, però potser el que es necessita és un canvi de visió del turisme. La forma de fer turisme. no sé, jo prefereixo anar a un lloc on no va tanta gent i disfurtar de l'esapai, encara que com molt bé dius tu hi ha llocs que no pots perdre't. Per exemple, a mi em van agradar molt més les runes de Herculano que les de Pompeia a pesar que en aquest últim jaciment s'hi dediquen potser més diners, però Herculano no es tant famós i hi ha menys turistes. Ja sé que tots volem visitar llocs i tu mai et consideres un turista, però crec que també s'ha d'intentar no fer tant el guiri i intentar incorporar-te a la vida del lloc que visites. No sé, al final el turisme potser acaba esssent un problema per a la gent dels llocs que visites.
Bueno, unes quantes reflexions per pensar!
Apa, que ja us he fotut un rollo impressionant.
Dolors
Je, je, me encantan las paradojas, incluso cuando formo parte de ellas. Pero no lo resulta tanto en el fondo. Parte de mis quejas responden al guiri medio zampa-hamburguesas que no sabe diferenciar Siracusa de París ni en las fotos que tira. Es viajar para disfrutar lo que yo pretendo, y me llegan a molestar en mis viajes ciertas expresiones zafias, conductas desagradables y manadas de arroja-fotos con modales sacados de alguna cochiquera que te atropellan en sus ansias de lograr una instantánea decrépita de un sitio que en 2 meses ni sabrán decirte el nombre. Da a veces la sensación que no se enteran de a dónde van, y que si les metes en un parque temático ni se percatarían de la diferencia.
Ya me gusta, ya, que diferencies "viajero" de "turista". Cualquiera que vaya a Grecia y se dé cuenta de cómo la turistada viajan todos a las islas y a Atenas, despreciando el Peloponeso riquísimo en historia y un millón de veces más interesante... y libre de guiris, donde a mí me gusta ir. Lleva eso a la tan manida cultura de masas, o de la popularización de la cultura antaño de élite que implica poner Ketchup a la paella. Es lo que hay.
Evidentment existeix un guiri tòpic capaç de creuar un oceà o un parell de mars per estirar la tovallola a la platja de Benidorm. Però jo estava pensant en una vinyeta gràfica que vaig veure fa temps (potser del Forges) on es veia un grup de turistes dirigint-se tots cap al mateix lloc, i deia "viajeros huyendo del turismo masificado en busca de la tranquilidad de una playa desierta". (I ja es veia que la platja deixaria de ser tranqui·la i deserta.)
En molts moments del viatge m'he sentit turista. Al palau imperial i a les imperial villas feien visita guiada (en ramat). Els temples eren quasi tots pagant i quasi tots tenien la seva botigueta. I a Osaka hi havia un abonament per anar als llocs més turístics (museus, un vaixell pel port, pujar als gratacels, jardins,...). A Osaka m'ho vaig passar molt bé. Si el parc temàtic està ben muntat, és divertit.
Com a coses de viatger, a Kyoto pots anar a barris "de veritat" a veure les cases d'estil japonès que, a més, serveixen per viure. Prop del Daikakuji també hi ha una zona quasi rural, molt maca. La idea d'anar en bicicleta va estar bé precisament perquè et pots perdre de tant en tant i acabar a llocs que no surten a cap guia.
En tot cas, fer un viatge "alternatiu" sempre cansa més que seguir ramats de turistes i, en el fons, estàs de vacances.
Publica un comentari a l'entrada